En els anys setanta tingué un cert ressò l’expressió de “la Catalunya pobra”, que destacava el baix nivell de renda de les comarques rurals interiors a partir d’alguns indicadors indirectes. Aleshores les àrees rurals estaven molt ancorades en l’economia agrària tradicional i els seus habitants presentaven uns trets ben contrastats amb la gent de ciutat. En els anys vuitanta i posteriors les diferències s’anaren reduint, fins al punt que algunes comarques de muntanya beneficiades pel turisme passaren al capdavant per la seva renda per càpita. En el que portem de centúria, les diferències de rendes entre comarques es mantenen en nivells moderats i realment es fa molt difícil parlar de desigualtats territorials. En els darrers anys despunta, en qualsevol cas, una certa desigualtat en algunes comarques interiors, de la qual caldrà veure l’evolució. D’entrada, i en consonància amb la població fortament envellida constatada en aquestes comarques, trobem que en la composició final de la seva renda hi juguen un paper determinant les jubilacions, malgrat que presenten els ingressos per càpita més baixos del país, fet que té bastant a veure amb les baixes pensions de jubilació dels pagesos. Diferències similars perjudicials per a les comarques rurals s’apuntarien en altres indicadors del nivell de benestar, encara que els comportaments són força erràtics i no mostren unes lògiques territorials clares.

mostren diferències notòries, com tampoc les mostren les dotacions en equipaments i serveis públics bàsics, tal com s’exposa en el capítol precedent. Els ajuntaments rurals han fet un gran esforç per posar al dia les seves infraestructures i equipaments públics. Els recursos fruit dels impostos que recapten, amb l’impost de béns immobles com a base destacada, presenten limitacions importants derivades de la mateixa magnitud municipal. Però els petits ajuntaments han sabut trobar recursos exteriors per afrontar les inversions requerides en la seva modernització. Són ajuntaments que per si mateixos tenen dificultats per endeutar-se, i per això mateix no apareixen en les llistes de municipis amb dificultats financeres, tot i que la Hisenda de l’Estat els col·loca l’etiqueta d’inviables i els invita a la desaparició o la fusió (LRSAL, Llei 27/2013). Per contra, són les administracions que millor s’adapten als recursos disponibles i juguen un paper fonamental en el manteniment dels nivells de benestar de les comunitats rurals.

Certament, la dimensió demogràfica i econòmica de molts municipis rurals, en particular dels anomenats micropobles que no arriben als 500 habitants, representen una limitació important a l’hora d’invertir i emprendre projectes per iniciativa pròpia. Les línies d’ajut per part de les administracions superiors tenen un paper important en la realització d’inversions i la prestació d’alguns serveis, encara que encaixin amb dificultat amb les particularitats dels petits municipis, i el mateix passa amb les normes urbanístiques generals en relació amb la gestió de l’urbanisme local i en altres àmbits normatius generals, en els quals caldria tenir molt present la singularitat dels municipis rurals. La col·laboració entre els ajuntaments a partir de mancomunitats i altres fórmules, o a través dels consells comarcals, cobreix, per altra part, necessitats i mancances vinculades amb la magnitud municipal.

En qualsevol cas, l’administració local i, en concret, els ajuntaments constitueixen la base de l’organització institucional a escala local i tenen les competències bàsiques per cobrir les necessitats socials. Els petits ajuntaments rurals tenen l’oportunitat també d’endegar la participació dels veïns en la presa de decisions i la realització d’activitats, de manera que la comunitat local s’impliqui en la solució de les activitats col·lectives i se’n faciliti la realització. Els ajuntaments tenen, per altra part, un gran potencial de dinamització de l’activitat econòmica i la cultura locals, que generalment es porta a la pràctica de manera parcial i limitada.

La metodologia de treball del programa Leader de la Unió Europea s’ha anat aproximant, a través dels seus diferents períodes d’aplicació, a aquest nou plantejament. Afecta l’organització institucional de les empreses i la societat civil de cara a l’acció participativa i el compromís individual; la sensibilitat de les administracions cap a les propostes i la participació privades, amb mecanismes de participació i decisió àgils; implica l’anàlisi, la selecció i la programació d’alternatives estratègiques, i la formació dels agents en la gestió d’activitats i dels mateixos processos de participació i presa de decisions. Tot plegat es fa amb l’horitzó de les millores analitzades en capítols anteriors: promoció del turisme local a l’exterior, suport o creació d’allotjaments turístics, consolidació i promoció d’elements patrimonials culturals locals, organització d’esdeveniments culturals de projecció, creació, gestió o ajudes per a l’habitatge, suport o creació d’empreses relacionades amb l’energia i altres àmbits econòmics, creació i gestió de sòl industrial i d’equipaments i organismes per a l’acollida i promoció empresarial, centres de coworking…

Per si els àmbits d’intervenció públics i privats no resulten suficients, des de la Unió Europea s’impulsen les ajudes específiques per a les àrees de muntanya, o àrees desafavorides. Beneficien particularment les explotacions agràries que romanen en aquestes àrees, sovint dedicades a la ramaderia extensiva. Per altra banda, determinades administracions estatals i regionals, com és el cas de la Generalitat de Catalunya, han tirat endavant altres polítiques específiques per a les àrees de muntanya, dins del calaix de la política de muntanya.