Atles del món rural

És un fenomen que ve d’abans, però que a partir dels anys vuitanta es mostra amb tota la seva força: en totes les societats occidentals, els serveis prenen el relleu a la indústria com a gran sector d’activitat. D’entrada, els serveis s’aparellen al desenvolupament de la societat urbana, en la mesura que cobrien les noves necessitats de funcionament de les ciutats i les aspiracions de benestar de la burgesia. En els darrers decennis s’escampen també per la ruralitat i deixen en un molt segon terme l’activitat agrària, que hi havia estat dominant i definidora —amb l’excepció dels entorns industrials, com ara les comarques nord-orientals catalanes, on la indústria havia arribat també als pobles.

Encara avui en dia l’ocupació en el sector serveis té un clar component urbà. Tal com ja s’ha assenyalat en el capítol anterior, avui en dia els serveis representen més d’un 80 % dels llocs de treball a les ciutats, mentre que l’ocupació acostuma a baixar amb la disminució de la seva dimensió, i als municipis petits de característiques rurals es queda en una mica més del 50 %. No deixa de ser, amb diferència, el sector majoritari a les àrees rurals, i aquesta és una posició que només fa que reforçar-se amb el pas dels anys. Cada cop queden menys pobles amb un sector agrari o industrial capdavanter, i això acaba pesant de manera decisiva en la seva dinàmica social i política. Ara per ara no s’entreveu tampoc cap estancament ni marxa enrere en aquest procés de terciarització que ha anat forçant un replantejament de les societats rurals.

D’entrada, la realitat econòmica i social que configura el sector serveis no ha estat fàcil de descriure i d’entendre, perquè darrere hi apareixen subsectors de característiques ben diferents. En alguns moments es diferencia entre els serveis relacionats amb l’administració pública i els de caràcter privat; en certa manera, el que són serveis de pagament davant dels que no ho són —una diferència que a la pràctica no resulta tan fàcil d’establir. Des d’aquest punt de vista, apareix en especial una ruralitat poc poblada que presenta dificultats per pagar-se o mantenir serveis de proximitat, de manera que és, fins a cert punt, natural que es configuri un cert desavantatge i/o disminució d’ocupació en els serveis a les àrees rurals. En el cas del sector públic, donat que les exigències de rendibilitat o eficiència no són tan grans, les ocupacions i les entrades econòmiques corresponents es mantindrien una mica millor, i fins i tot es pot parlar de sobredimensionament en algunes ocupacions que tenen com a objectiu el control del territori —bombers, policies, guardes rurals o de parcs i altres. L’ocupació en l’ensenyament, la sanitat i els treballs a l’administració en general s’aproxima a la meitat de l’ocupació dels serveis en algunes comarques interiors, i en els darrers anys ha representat una barrera de contenció en els moments de crisi, tot dinamitzant laboralment els municipis rurals.

Per altra banda, en l’àmbit dels serveis de caràcter més privat, els més comuns —com ara els comerços, serveis a les empreses i particulars i els transports— tendeixen a concentrar-se a les ciutats i viles que exerceixen com a centre regional o comarcal. En els darrers anys notem, en qualsevol cas, una difusió periurbana cap als municipis veïns, mentre el teletreball o la simple proximitat física facilita també implantacions més allunyades de la ciutat-centre. L’alternativa d’ocupació o d’activitat en els serveis menys condicionada per la variable urbana vindrà, en qualsevol cas, de la banda de l’hostaleria, un sector que assoleix un pes remarcable en àrees rurals no precisament caracteritzades per una dotació de centralitat.

A partir de l’hostaleria arribem al plantejament més general de l’activitat turística, que pren un pes específic com a captadora d’ingressos externs a la ruralitat, per bé que la quantificació econòmica i ocupacional no és fàcil d’establir, en la mesura que afecta i integra altres sectors com la mateixa hostaleria. Dins les àrees rurals, el turisme de muntanya adquireix un perfil propi i destaca per la capacitat d’atracció i per l’oferta d’activitats i allotjaments. Des dels anys setanta hi jugà un paper determinant la impulsió derivada de les estacions d’esquí, que, tot i mantenir-se força estabilitzada o a la baixa en els darrers anys, estimula el dinamisme dels seus entorns a partir de l’activitat realitzada en la temporada hivernal. En els darrers anys, i particularment en els recents de pandèmia, els valors naturals i el patrimoni cultural de la muntanya han constituït un factor d’atracció destacat que estira amb força, tant o més que a la costa, l’activitat turística a muntanya durant tot l’any. Natura i patrimoni no deixen de ser un atribut força ben repartit entre els municipis rurals de Catalunya, i en els propers anys podrien estirar amb força l’activitat de la ruralitat.

La progressió dels serveis i del turisme en l’àmbit rural comporta, altrament, el perill de massificació i de transformació d’algunes àrees i pobles en un espectacle de cartró pedra mancat de caràcter i vida pròpia. Potser no és el més desitjable de cara al manteniment de la sociabilitat local i la preservació del mateix recurs turístic, com en algun indret s’ha començat a comprovar. Com amb les restriccions d’accés que s’han començat a implantar, les comunitats rurals no han de perdre de vista els valors productius i la gestió pràctica del propi entorn. De la mateixa manera, el turista ja no és o no hauria de ser un passavolant aliè a la realitat rural, sinó una persona implicada també en les activitats productives i la cultura local, particularment, quan es tracta de persones que tenen una segona residència que els vincula al territori i que en qualsevol moment pot passar a ser residència habitual o de llarga estada. La mobilitat general de la població convida a repensar el turisme rural o de muntanya i la seva evolució.