La mobilitat és un factor bàsic de la dinàmica i els requeriments de les nostres societats que altera la geografia de les necessitats socials i la de la seva satisfacció a partir de la disposició d’infraestructures físiques, com carreteres i línies telefòniques, o socials, com escoles i hospitals. En definitiva, la satisfacció de les infraestructures disponibles té a veure amb la població a la qual han de donar servei, i aquesta població es fa difícil d’assignar i comptabilitzar quan el lloc de residència esdevé fluctuant i les persones estan disposades a desplaçar-se per cobrir les necessitats que consideren importants. Altrament, la llista d’aquestes necessitats ha crescut notablement i la seva valoració ha esdevingut també més heterogènia i dispar entre els individus. Ens podem centrar, amb tot, en algunes de les infraestructures bàsiques per entendre la situació de la Catalunya rural.

D’entrada, la mateixa mobilitat es considera ja com un dret bàsic, que té com a contrapartida la disposició de determinades infraestructures i mitjans. Les àrees rurals, en consonància amb la poca població i el seu major distanciament, són les que presenten una dotació d’infraestructures de comunicació i de transport de prestacions inferiors i les que accedeixen sempre amb més retard a les innovacions. L’ús del vehicle privat és pràcticament obligat a les àrees rurals poc denses, fet que exigeix una millora permanent de les infraestructures viàries. D’altra banda, el transport públic a la demanda i les diferents fórmules de vehicle compartit apareixen com una alternativa a desenvolupar.

Més enllà de les infraestructures físiques, la difusió de la fibra òptica fins als nuclis rurals i una connexió d’alta prestació generalitzada s’ha convertit en una primera necessitat, que no cobreixen prou satisfactòriament les xarxes per ones, encara que aquestes representin l’única alternativa per a alguns punts més aïllats. La pandèmia ha suposat precisament un salt en la conversió de les empreses cap al teletreball, amb l’emigració efectiva de determinats treballadors caps als nuclis rurals, que podria consolidar-se i ampliar-se si es disposés d’unes bones connexions digitals. Altrament, la disponibilitat d’espais de coworking en determinats centres i poblacions pot facilitar també la deslocalització empresarial.

En matèria d’equipaments, esdevé clau per a la continuïtat de les petites poblacions rurals el manteniment de l’ensenyament infantil i primari a les poblacions, amb una ràtio d’alumnes d’obertura adequada i la prestació d’especialitats amb sistemes adaptats com ara les zones escolars rurals (ZER). També és clau assegurar, al mateix temps, l’oferta d’ensenyament secundari, ensenyaments especials i altres ensenyaments específics a les viles i centres comarcals, tot garantint l’accés mitjançant transport públic i adaptat des dels diferents pobles i disseminats del territori. 

En l’altre equipament bàsic, que és el sanitari, la qualitat de l’atenció té tant a veure amb el manteniment i la modernització dels consultoris locals, centres d’atenció primària i hospitals comarcals com amb l’atenció generalista de proximitat, les consultes especialitzades regulars i una atenció preventiva particularment interessant per a les àrees més allunyades. Amb un incís especial en les persones grans, que constitueixen una proporció destacada de la població de les àrees rurals, amb necessitats especials d’equipament i atenció sociosanitària que s’han posat de relleu durant la crisi de la COVID-19.

L’àmbit sociosanitari ens aproxima al dels serveis socials en general, que és important de garantir per als habitants de les àrees rurals i que, al mateix temps, poden ésser prestats des de les àrees rurals per al conjunt de la població. Els recursos hidrotermals, les millors condicions ambientals o la bona disponibilitat de sòl representen un avantatge per a la implantació de balnearis, equipaments sociosanitaris, residències i equipaments per als diversos col·lectius que ho requereixen, que cobreixen necessitats importants i estimulen la creació de llocs de treball i riquesa en el medi rural. 

No es pot deixar de banda la satisfacció de les necessitats culturals, que cal contemplar com un apartat fonamental per a la fixació de les persones al territori i, particularment, per a l’atracció de nous residents, imprescindibles per aturar el despoblament d’algunes àrees rurals. En aquest sentit, resulten importants tant els equipaments culturals bàsics, com sales per a actes, biblioteques o museus, com el suport d’institucions i activitats culturals col·lectives. Convé no oblidar, tampoc, les activitats esportives, per a les quals determinades àrees rurals ofereixen condicions específiques interessants per al conjunt de la població, ja que ajuden també al seu desenvolupament econòmic.

Més enllà dels equipaments públics convencionals, les administracions o institucions de les àrees rurals hauran de plantejar-se també el suport col·lectiu d’activitats o equipaments que se situen habitualment dins l’àmbit de prestació privada, però que degut a l’escassa demanda d’algunes àrees rurals no es poden prestar en alguns territoris. És un fet que pot afectar tant alguns equipaments comercials com la restauració, els transports i les comunicacions, i alguns serveis d’assessoria o gestió.