El territori de Catalunya està repartit pràcticament per un igual en tres parts: els terrenys dedicats als cultius, els boscos dominats per masses arbòries més o menys desenvolupats i les àrees de vegetació baixa constituïda per matollars o herbassars que han tingut històricament un ús pastoral, a més d’una part relativament minsa, però en augment constant, d’àrees urbanitzades o dedicades a infraestructures, que són com una taca que s’escampa a partir de l’entorn metropolità i de les grans ciutats. És en aquestes àrees recobertes d’edificis i infraestructures que es desenvolupa l’essencial de l’activitat humana i es crea la riquesa fonamental del país. Al mateix temps, però, és també on es generen els principals impactes sobre el medi ambient, que a hores d’ara comporten interrogants majors per a la vida al planeta: els gasos d’efecte hivernacle, la pèrdua de biodiversitat, la generació de grans masses de residus difícils de reciclar o les contaminacions de l’aire, la terra i l’aigua de signes ben diferents. Per tot plegat es planteja tornar a introduir els cicles naturals a les ciutats, però mentre això no arriba o mentre no se’n plantegin les capacitats limitades de desenvolupament, les àrees rurals han de permetre donar sortida a les necessitats que les ciutats no poden cobrir i avançar en l’acompliment dels cicles ecològics virtuosos que els lliguen mútuament.

D’entrada, el camp realitza la funció bàsica d’abastir d’aliments la ciutat, que amb el temps s’ha tornat molt exigent i ha forçat uns sistemes productius que generen impactes negatius a les mateixes àrees rurals, amb l’escolament dels residus ramaders i la sobreabundància de nitrats entre els més destacats. A aquesta producció d’aliments per part de la ruralitat, històricament s’hi afegia el proveïment de materials indispensables, com la fusta per a la construcció, minerals de pedreres i mines, pells i teixits, l’aigua en les seves diverses formes, materials per a la producció d’energia i molts altres que quedaren relativament arraconats o desdibuixats davant les noves tecnologies o l’obertura dels mercats. Alguns tornen a un primer pla en un nou context, en el qual es torna a valorar la proximitat i que obre grans expectatives econòmiques per a les àrees rurals, i alhora, també, grans interrogants.

Les transformacions econòmiques en curs han posat sobre la taula la necessitat de centrar els esforços de la recuperació en la transformació dels sectors productius cap a uns sistemes que continguin i reverteixin l’espiral del canvi climàtic. Particularment important haurà de ser la incidència en els sistemes de transport i la producció d’energia. La promoció de les energies renovables és ja 7. Territori i medi. Els equilibris dels ecosistemes rurals 188 Atles del món rural 2022 Despoblament o revitalització? 189 una realitat que ha generat la multiplicació de projectes de centrals eòliques i fotovoltaiques, que comporten efectes col·laterals poc desitjables en el medi. Davant d’aquests desenvolupaments es planteja també una certa sobirania energètica rural que garanteixi una producció ben repartida en l’espai i la societat.

En l’objectiu d’aprofundir en els processos de l’economia circular, cal observar el paper complementari que les àrees rurals juguen en l’acollida i el processament de residus urbans o industrials. Sembla que caldria privilegiar el reciclatge prop del punt de generació dels residus, però els projectes de centres d’emmagatzematge i tractament en àrees rurals no paren de créixer. I, en qualsevol cas, la implantació d’aquestes unitats en el medi rural planteja la qüestió d’un tractament més integrat dels residus i una valorització adequada als objectius i necessitats de la ruralitat. 

A través dels rius i de les precipitacions en general, la ruralitat constitueix la reserva i l’àmbit de gestió d’un element fonamental com és l’aigua, sobre la qual pesen amenaces importants derivades del canvi climàtic. En aquest cas, l’agricultura, com a principal consumidora, es planteja millores en la gestió del regadiu i la transformació cap a sistemes productius agraris més ecològics que constitueixen una base indispensable per a la millora qualitativa de l’aigua i l’adaptació a condicions d’escassetat.

Mantenir i millorar les condicions dels espais agraris i forestals, que contribueixen de manera decisiva a la captació de CO2, acullen les espècies vives i asseguren la biodiversitat i cobreixen serveis ambientals bàsics, resulta indispensable per a la preservació dels equilibris generals del planeta. I ha de fer-se compatible amb el manteniment d’activitats productives que donen satisfacció a necessitats col·lectives i que s’adapten a les necessitats de cada moment. Això inclou l’explotació dels boscos en forma de productes llenyosos, alimentaris i energètics o l’aprofitament dels recursos pastorals. La disminució de l’activitat pastoral ha generat en particular una forta recessió de les àrees de pastura en benefici de la superfície de bosc, que ha vist davallar també l’aprofitament del sotabosc, amb el risc de grans incendis forestals que tot plegat representa.

Una gestió adequada i respectuosa de les dues terceres parts del territori de Catalunya que representen les forests és la millor contribució que es pot fer a la preservació de la biodiversitat, la captació de CO2 i l’acompliment de les diferents funcions ambientals. Amb tot, els parcs naturals, els espais PEIN o Xarxa Natura i altres espais de protecció especial representen una oportunitat especial per fer efectiva i divulgar una gestió respectuosa i integrada dels espais forestals. Tot plegat, sense perdre de vista el potencial que la imatge de marca d’aquests espais confereix per a la promoció de les produccions pròpies de la zona i la promoció de les activitats i serveis turístics i d’altres, que sumen en conjunt una aportació econòmica important i contribueixen a la generació d’un bon nombre de llocs de treball directes i indirectes.

Els paisatges rurals constitueixen un mosaic agroforestal que convé contemplar en la seva varietat i riquesa ecològica general. Els aprofitaments agrícoles d’aquest mosaic representen un ús més del sòl que cal contemplar en el conjunt, ja que en unes comarques juga una posició central i en unes altres, marginal. Tenim, en qualsevol cas, uns paisatges que podem conceptualitzar, en general, com a agraris, que acumulen valors productius, una gran riquesa ecològica i paisatgística, valors patrimonials, atractius i activitats turístiques i funcions socials i de comunicació que han de conviure en harmonia i convé potenciar mútuament.