Atles del món rural

Per conjuncions socials i econòmiques que generalment ens passen desapercebudes, la ruralitat ha tornat a les primeres pàgines de l’actualitat en aquest tercer decenni del segle XXI en marxa. I ha estat gairebé al cap de cinquanta anys de quan la problemàtica de les àrees rurals cuejava en la forma de la Catalunya pobra, títol del llibre de J. Miró, E. Sena i F. Miralles (1974), o de les comarques a tancar de Carreras, Giralt i Lluch (1971) i altres epítets que en diverses publicacions del moment destacaven els desequilibris comarcals a l’interior de Catalunya. Fruit d’aquestes observacions i sense que els remeis plantejats no fossin necessàriament coincidents, sorgiria precisament una de les principals inquietuds que guiaren la política catalana un cop amb la mort del general Franco es recuperaren les institucions democràtiques i l’autonomia política. Les inquietuds es concretarien en la Llei 23/1983 de política territorial o la Llei 2/1983 d’alta muntanya de Catalunya, i en les accions que amb més o menys promptitud i encert se seguirien.

Realment, quasi hauríem de creure en aquests cicles socioeconòmics de llarga durada, si recordem que en els anys vint, cinquanta anys abans, ja havíem viscut un corrent o reivindicació similar, potser no tan documentada, arran del despoblament de les comarques pirinenques, quan el geògraf Pau Vila arremeté contra l’utopisme de les propostes de repoblament dels Pirineus reculats. Alguna cosa hi deu haver darrere d’aquestes revifalles seculars, que no sabríem si lligar tant als cicles o les modes dels moviments culturals, més que no pas als cicles econòmics. La moda cultural és evident; el cicle romàntic reviu periòdicament l’interès pel camp, pel caràcter idíl·lic de la ruralitat que ens llença la crida de la mare natura i ens allunya de les contaminacions i les perversions o la manca d’autenticitat de les grans ciutats. De la incidència dels cicles econòmics en tenim més dubtes, perquè potser sí que en les transicions dels períodes de gran creixement econòmic amb els períodes de crisi o estancament, es produeixen situacions d’acaparament de la riquesa i d’augment de les diferències socials i territorials en el repartiment de la renda. Però, al mateix temps, els canvis en l’estructura general de la producció i la generació de riquesa n’alteren la distribució i fan molt difícil establir paral·lelismes.

Sigui com sigui, no ens fiaríem massa dels ensenyaments que ens puguin aportar aquestes repeticions històriques a l’hora d’interpretar els canvis i de discernir possibles respostes polítiques del present. En els darrers anys tornem, per exemple, al tema del despoblament rural, i algunes raons de l’emergència apareixen com a òbvies. La crisi del totxo del 2008 tallà en sec la recuperació demogràfica i social de molts municipis rurals, i després la recuperació econòmica es feu esperar a les àrees rurals i no aportà les mateixes alegries que a les àrees urbanes, com ens han mostrat els gràfics referits a l’evolució demogràfica i econòmica. I en aquestes arribà durant la primavera del 2020 l’epidèmia de la COVID-19, amb tot d’incerteses sobre la seva sortida i duració, que s’han barrejat amb uns canvis de fons tant o més profunds provocats per les convulsions en els mercats de l’energia i els dubtes i entrebancs que pesen sobre la globalització dels mercats i la cultura. No hauríem de caure, però, en alguns dels tòpics del despoblament rural o de la “España vacía”, que enterboleixen la comprensió dels problemes de la ruralitat a Catalunya i que poc ajuden a afrontar la situació post-COVID de les contrades rurals.

Les dades ens mostren un indicador persistent de la decadència de les àrees rurals, que és la pèrdua de població d’algunes contrades rurals catalanes des que la revolució industrial transformà i impulsà les ciutats i les convertí en aspiradores de la mà d’obra del camp. La pèrdua demogràfica, que és l’indicador de l’abandonament rural al qual ens agafem en primera instància —en els anys setanta ho havia estat també l’endarreriment en les xifres de la renda personal i els serveis—, mostra els seus alts i baixos en el temps i en l’espai. Però té una inèrcia impressionant i ben difícil de trencar: la que es dona un cop s’ha arribat a una piràmide d’edats fortament envellida i, a més a més, les taxes de reproducció natural són extraordinàriament baixes i no permeten de cap manera la recuperació demogràfica. Els cicles de pèrdua demogràfica evolucionen al ritme lent i contumaç que marca la composició de la piràmide d’edats de cada lloc, i la davallada d’una població biològicament defallent ja només es pot trencar amb una immigració potent. És una condició que val per al conjunt de Catalunya i que, naturalment, resulta particularment accentuada a les seves àrees rurals, que arrosseguen l’envelliment dels anys setanta i vuitanta, com s’ha pogut observar en els mapes anteriors.

A l’hora de buscar causes i sortides de les problemàtiques rurals, la dotació d’infraestructures i serveis d’aquestes àrees ha experimentat millores substancials, encara que els endarreriments són també a l’ordre del dia. La magnitud demogràfica i l’allunyament representen un inconvenient a l’hora de disposar de diferents infraestructures, i quan es tracta d’incorporar-ne de noves, arriben amb retard a les àrees menys habitades del país. I aquí l’incís del moment ha de recaure forçosament en la disposició de bones connexions per Internet, amb les quals cal acabar de cobrir els buits de la ruralitat perquè aquestes àrees no perdin opcions econòmiques i puguin accedir als serveis. Però observem, al mateix temps, que els serveis bàsics d’accés viari —urbanització de carrers, aigua, llum, telefonia o recollida de residus— arriben pràcticament arreu. I l’atenció educativa, sanitària i social bàsica dels habitants de la ruralitat es pot aconseguir a una relativa proximitat, si les tensions del sistema provocades per l’epidèmia de la COVID no causen malmeses superiors. 

La dinàmica econòmica sí que presenta, per la seva banda, un apartat prou problemàtic, perquè l’evolució ja no és tant responsabilitat de les administracions com dels mateixos residents de les àrees rurals, ja prou disminuïts i perjudicats per l’evolució demogràfica, que els priva dels elements més joves i teòricament dinàmics. Aquesta circumstància ve particularment agreujada per la crisi estructural que arrossega el sector agrari, que havia representat des dels seus orígens l’activitat per excel·lència de les àrees rurals. Crisi estructural en el sentit que la mecanització del sector i l’augment d’escala de les empreses comporta una disminució continuada del nombre d’explotacions agràries, amb la disminució subsegüent de la mà d’obra familiar ocupada en l’agricultura. Aquesta disminució, en els darrers anys, ve força compensada per l’augment generalitzat de la mà d’obra assalariada al camp. Hi ha particularitats als territoris de muntanya i les àrees més accidentades del país, on el que es planteja de fa uns anys és el problema de subsistència de la mateixa agricultura, amb dificultats específiques d’adaptació als terrenys costeruts i penalitzada per la mala evolució econòmica de la ramaderia transhumant.

Des dels anys vuitanta, són els serveis els que marquen el pas de la recuperació econòmica de moltes de les àrees rurals del país. Són serveis que tenen a veure amb la segmentació dels processos productius industrials i, bàsicament, els que sorgeixen de les mateixes necessitats noves creades per la societat del benestar. És el cas de molts serveis que troben una bona base de captació de rendes externes a partir de les activitats vinculades amb el turisme. En recolzar-se en els clients de proximitat, el turisme a les comarques rurals ha aguantat prou millor la crisi del sector provocada per la pandèmia que no pas el de la franja costanera o el de la ciutat de Barcelona.

Tant pel que fa a l’economia relacionada amb els diferents àmbits del sector serveis com a la que encara gira a l’entorn de les activitats industrials, resulta important, en qualsevol cas, no quedar-se amb l’evolució dels municipis i tenir presents les tendències en l’àmbit supramunicipal, particularment el comarcal. Els centres comarcals contribueixen de manera decisiva a procurar serveis empresarials, comercials, esportius, sanitaris, educatius o culturals amb un cert grau d’especialització que beneficien el conjunt de la població de l’entorn i fan que aquesta pugui gaudir dels serveis característics de qualsevol habitant d’una ciutat. Tots aquests serveis generen, per altra part, una ocupació que crea llocs de treball per al conjunt de residents de la comarca, de la mateixa manera que ho fan els establiments industrials que es mantenen als centres comarcals i municipis rurals d’una certa magnitud.

L’estructura territorial de petites indústries i serveis que relliga les terres interiors de Catalunya resulta d’una extraordinària importància per al manteniment de les àrees rurals en un conjunt. La visió comarcal n’és fins a cert punt una simplificació, en el sentit que determinats centres subcomarcals i municipis fan també una contribució important en la dinamització de les àrees rurals. I pensem, des d’aquest punt de vista, en el paper clau que representen petites viles com Sant Llorenç de Morunys, Prats de Lluçanès, Camprodon, la Pobla de Segur, Organyà, Ponts, Artesa de Segre, Santa Coloma de Queralt, Calaf, l’Espluga de Francolí, Flix, i d’altres que ho podrien ser, com la Granadella, Cornudella de Montsant, Prades, l’Horta de Sant Joan i alguna altra, en el manteniment d’una ruralitat viva i la recuperació dels enclavaments rurals lliurats a una recessió continuada.

La comarca comença a donar el to, en qualsevol cas, del dinamisme rural, i per això la insistència en les pàgines de l’Atles en els mapes i les representacions comarcals, que, tot sigui dit, faciliten la localització i ofereixen una aproximació estadística i una compressió de la realitat molt més fiable que la del mapa municipal. Les comarques constitueixen també una referència molt més idònia que la que pugui donar la vegueria i les capitalitats regionals corresponents, que no deixen de representar una simplificació de l’estructura territorial real i una pèrdua notòria de referents i de punts d’ancoratge per mantenir vives les àrees rurals. Tot i això, no s’ha de perdre de vista que les capitalitats regionals juguen i hauran de jugar un paper fonamental en la vertebració metropolitana del país, en l’entramat de dinàmiques i fluxos que contribueixen al posicionament internacional i a la captació de recursos a aquest nivell.