Atles del món rural

Les activitats agràries han estat històricament la base de l’activitat econòmica de les àrees rurals. Amb els anys han perdut pes, però continuen representant la font principal d’ingressos de moltes de les àrees rurals, a banda de ser les activitats que afaiçonen de manera decisiva el seu medi ambient i els seus paisatges. Els preus i els mercats oscil·len anualment i els pagesos miren d’adaptar-s’hi; els més actius adapten periòdicament els seus cultius i la ramaderia. Amb tot, les condicions agroclimàtiques, el capital immobilitzat i les sinergies socioculturals apunten cap a unes adaptacions progressives. En els darrers anys són les que han impulsat el creixement de la cabanya porcina per damunt de les altres alternatives ramaderes, que es trobaven més aviat en crisi, encara que, a la cantonada, la crisi dels mercats globals ja feia despuntar la crisi porcina. Per altra banda, en el camp de l’agricultura les alegries han estat menors, amb una fruita dolça al ritme frenètic de les adaptacions varietals, fruites seques de rendes prometedores pendents de concretar, no tant com l’oli i la vinya. Aquesta darrera, però, ha estat la més afectada per les repercussions de la crisi de la COVID en el consum de cava i de vi.

En plena pandèmia, en qualsevol cas, les activitats agràries se n’han sortit prou bé, perquè s’ha mantingut la demanda alimentària. D’entrada, la incertesa s’ha apoderat també de la pagesia i les vendes de maquinària agrícola foren ben escasses durant el 2020; caldrà veure com el 2021 retorna l’alegria a la indústria de la maquinària, que té també un pes específic industrial destacat a les terres de Ponent. Un any bo és, en definitiva, un any més per esperar que els mercats siguin benèvols en el futur i que es pugui allargar l’activitat com a mínim fins a la jubilació. Perquè la pagesia és un sector en davallada demogràfica constant des de fa més d’un segle, i en el futur no s’entreveu un canvi de tendència significatiu. Des de les primeries del segle XX i amb l’excepció del període convuls de la Guerra Civil i la postguerra, cada vint anys el camp català ha perdut la meitat de la seva pagesia. Ara en queden poc més de 50.000, alguns menys en dedicació plena.

Mentrestant, s’ha produït una recomposició important a l’interior de la mà d’obra del camp. Durant la major part del segle XX i enmig de la davallada general dels actius al camp, assistírem a un reforçament de l’explotació familiar agrària. Una consolidació de les classes mitjanes camperoles en perjudici de les explotacions més grans, amb la seva rècula de mossos i assalariats, que no saberen pujar al carro de la modernització del camp, ni pogueren competir amb els sous de la indústria. A partir dels anys vuitanta hem refet el camí invers, per bé que sota un signe diferent. Ara són les explotacions familiars les que deixen pas a les explotacions més grans, sovint sota el paraigua de societats anònimes o limitades, que recorren a una mà d’obra assalariada en progressió, majoritàriament immigrada i d’origen subsaharià. És, al cap i a la fi, un nou model d’explotació agrària de perfil industrial, que s’aprofita de les feines cada cop més estandarditzades del camp, d’uns salaris relativament baixos i d’una bona disponibilitat financera, a cops d’origen exterior, per obtenir unes importants economies d’escala. Economies que guanyen pes i sentit a mesura que les explotacions familiars pleguen i deixen via lliure als nous gestors de terra i granges, a través de compres, arrendaments o naus noves en el cas de les granges.

La concentració de la gestió de la terra o del bestiar, l’augment de la superfície conreada en arrendament, el creixement de les noves fórmules jurídiques empresarials societàries, el recurs i l’augment de la mà d’obra assalariada o la dimensió i concentració de la maquinària indiquen clarament que, a través dels anys, la gran explotació industrial guanya pes. No constitueix la majoria de les explotacions agràries, ni de bon tros, però representa la meitat del valor generat pel sector agrari. La seva presència destaca en els sectors més tecnificats i que han experimentat una profunda reconversió, com el de la llet, la fruita dolça, la vinya, el porcí o la cerealicultura.

Aquí hi ha grans explotacions agràries que han sorgit generalment del creixement i l’ambició d’explotacions que, en els seus orígens, eren familiars i que han tingut i tenen al capdavant pagesos amb una gran capacitat d’iniciativa i treball. Pagesos al costat, també, d’empresaris del ram de l’alimentació que han trobat una via d’expansió natural de la seva activitat industrial en l’assumpció de l’input agrari, per tal d’assegurar l’abastament, millorar la matèria primera o ampliar la seva renda. Això ha estat així fins a l’extrem que bona part de la producció ramadera en granges és avui una producció agrària assimilada a la indústria del pinso, en la qual els animals, la farina, els medicaments i alguns altres inputs són propietat de la indústria del ram, mentre que els pagesos o ramaders hi posen la feina, l’edifici i les instal·lacions de la granja, la llum i la calefacció.

Indústria alimentària i agricultura van cada cop més de la mà, i no és estrany que per la porta d’aquesta integració, que guanya gruix a cops de colze i que s’acreix amb la tecnificació, apareguin actors cada vegada més potents, alguns de procedents d’altres sectors. La bossa immensa de capitals que circula lliurement a través dels mercats mundials es fixà arran de la crisi del 2008 en el sector agroalimentari i hi insuflà una gran quantitat de capital, mentre que es donava una penetració de capitals autòctons procedents d’altres àmbits d’activitat, que han estat atrets per les perspectives de rendibilitat d’alguns sectors de prestigi com el vi o l’oli.

La conjuminació i entrecreuament entre pagesia i indústria alimentària representa, al cap i a la fi, la resposta natural de dos agents situats històricament en esglaons diferents que es veuen forçats a unir-se i respondre a un tercer agent, esdevingut comercialment més potent a partir dels anys vuitanta: la distribució. Amb un adlàter cada cop més concentrat i segur com és la restauració —o almenys ho era fins a l’arribada de la COVID—, sembla que la pandèmia s’hauria de quedar en una sotragada passatgera que l’orienti fortament cap al repartiment de menjar preparat a domicili. Perquè haurem de recordar que la clau de volta de la nova pagesia rau en la dinàmica de la gran distribució. Les grans cadenes complementades amb la restauració no solament empenyen la pagesia cap a la constitució d’empreses que puguin oferir als mercats grans tonatges i productes de qualitat estàndard, sinó que pressionen els preus dels industrials o pagesos proveïdors a la baixa. 

Tot plegat no vol dir que no hi pugui haver un lloc al sol per als petits productors o artesans, capaços d’una producció diferenciada i de qualitat que escolen a través de circuits específics i que en alguns casos arriba, fins i tot, als prestatges d’algunes cadenes distribuïdores més sensibles a l’interès del consumidor per a aquest tipus de productes. La petita pagesia no s’ha d’acabar d’un dia per l’altre i també hi ha un lloc, fins i tot, per a l’agricultura d’autosubsistència. Les tendències a l’estancament del procés de globalització i la conflictivitat internacional que s’albira a l’horitzó poden esdevenir perjudicials per als sectors pròspers que en els darrers anys s’havien beneficiat de les exportacions i afavorir, precisament, una agricultura no tan dependent de la mecanització i els capitals externs i més depenent del treball familiar i arrelada a la terra. 

Ja hi ha un nombre significatiu de joves, per altra part, que en els darrers anys s’interessen per l’agricultura i el món rural, sense tenir-hi precisament unes arrels. I les iniciatives en matèria d’agricultura social i urbana obren noves expectatives que poden contribuir a una millora de la percepció i del reconeixement del sector agrari per part de la gent de ciutat.